Tot va començar en una classe de composició: Julián Solarz estudiava amb Guillermo Klein i el seu mestre li va suggerir que fes una mirada a una petita peça signada per un tal Frederic Mompou, a qui Solarz desconeixia absolutament. Des de llavors, la fascinació i la identificació va ser total. Mentre componia i arrodonia el repertori de música original que va derivar al seu primer disc (“La paraula no dicha”, una frase del compositor català), Solarz va anar submergint-se a la seva obra.
 
Poc després, Julián Solarz va decidir ficar-se de ple al món de Mompou per encarar un projecte dedicat íntegrament a la seva música, habitualment interpretada en àmbits acadèmics però molt rarament abordada des de la música popular (i molt menys, a Argentina). D'aquesta manera va néixer el projecte i concepte d'un disc que gira al voltant de les característiques principals de la música de Mompou (colors i textures harmòniques noves, llibertat tonal i modal, economia de recursos, ús del silenci) i la recerca de traslladar-la, adaptar-la i plasmar-la en una sonoritat jazzística contemporània, popular però amb ancoratge acadèmic, arreglada però plena d'espai per a la improvisació.
 
El camí va desembocar a l'enregistrament de "Resonancia" es va iniciar amb l'estudi i la selecció de peces (originalment, per a piano) que es prestin a la transformació i fossin flexibles per jugar amb l'orquestració, els arranjaments i la improvisació sobre la seva harmonia i forma, sempre respectant l'esperit de cadascuna i les notes escrites pel compositor. Així es crea un clima general de cert “minimalisme impressionista” amb ambients calms i melodies molt cantables que alternen amb seccions tenses i inestables. El repertori va ser abordat a través de dos procediments ben diferents: unes peces van ser arreglades i orquestrades amb tota la música escrita i pautada amb indicacions puntuals; en altres, el grup improvisa sobre la mateixa partitura original al faristol de cada músic.
 
Moltes de les peces escollides estan originalment pensades per Mompou amb un ritme rubat i sense una pulsació definida. En molts casos, el treball de Solarz es va centrar en la reelaboració rítmica per trobar un “groove” o base sobre la qual moure i fer cantar el grup.
 
Crèdits tècnics:
Julián Solarz: direcció, piano i arranjaments.
Lucas Goicoechea: saxo alt.
Inti Sabev: clarinet baix i clarinet.
Juan Filipelli: guitarra.
Hernán Cassibba: contrabaix.
Carto Brandán: bateria.
Convidat: Matías Carazzo (flauta) a "Música callada Nº 11" i "Música callada Nº 25".
 
Enginyer d'enregistrament, mescla i màstering: Pablo López Ruiz.
Gravat el 4 de novembre de 2022 a Estudi 0618 - Buenos Aires, Argentina.
 
Disseny i arts: Pedro Strukelj.
Fotos: Fernando Ibarra, Santiago Grassi i Daniela Haikins.