Poques figures compositives del panorama musical ibèric es relacionen tan estretament amb el misteriós fenomen de la inspiració com ho fa el guitarrista i compositor Feliu Gasull i Altisent (Barcelona, 1959). Nascut, casualment, un 25 de març, data d'una important festivitat en el cristianisme com és la de l'Anunciació. La coincidència no és baldera, perquè la gran majoria de la música de Gasull pot desxifrar-se com l'anunci d'una presència amb què ell anteriorment ha contactat, i que, a més, sap ordir i traslladar a través de la seva obra musical. Aquesta presència no és gens fàcil de definir amb paraules i tampoc aquest no és l'espai més adient per intentar acotar-la. Sí que no ens podem estar d'escriure com aquesta presència, però, en el nostre compositor, sembla venir propiciada pel previ contacte amb manifestacions poètiques, la contemplació de la naturalesa, l'escolta musical i una important consciència de l'ara i aquí.

 

«De tots els misteris de l'univers, cap més profund que el de la creació», va escriure Stefan Zweig (1881 - 1942). Potser és per això que una aura de misteri rodeja totes les obres que conformen aquest disc. I diem misteri en el sentit que l'audició d'aquesta música ens mena a un territori de coneixement i de descoberta de les nostres facultats més íntimes i representatives, de les quals, abans de l'audició, desconeixíem totalment l’existència. I si acceptem que conèixer té a veure amb «tornar a néixer», aquestes músiques, en efecte, conviden a aquest tornar a néixer. O el que és el mateix. En finalitzar l'audició, no som el mateix que érem abans d'aquesta.

 

Tot això s'assoleix, en bona part, perquè estem davant d'un creador profund i inspirat, d'una ambició tan gran com esquitxada d'humilitat, on la seva música s'erigeix com una reivindicació en tota regla de l'ofici de compositor en entendre aquest no pas des de l'audàcia o de la novetat des del punt de vista de l'evolució històrica, sinó, i dient-ho amb les paraules extretes d'un conegut discurs de Wilhelm Furtwängler (1886 - 1954), «des del grau de necessitat interior, de personalitat humana i de força expressiva». És per això que ens atrevim a definir Feliu Gasull com a compositor original, però on ens cal entendre aquest adjectiu en el seu sentit pregon de retorn als orígens.

 

No importa la procedència i l’origen de les fonts musicals d'inspiració de l'obra de Gasull, que provenen de la improvisació d'avantguarda arrelada a la música contemporània popular (recordem els seus primers passos a l'entorn de l'anomenada ona laietana), passant per l'univers del flamenc i la cançó d'arrel dels conjunts de parla catalana, i, evidentment, a través d’un coneixement exhaustiu de les tècniques i els estils de la música dels segles XX i XXI, en tota la seva riquesa i diversitat, que es fa seus com ningú i que empra no pas com una finalitat en ella mateixa, sinó posant-los al servei de la inspiració que, ara i aquí, definirem en el sentit apuntat per Jonathan Harvey (1939 - 2012): «inspiració és allò que causa, indueix i obliga l'artista a crear».

 

Cinc obres conformen aquest disc. Les dues més antigues, Cel roig (1995) i Contra-xions (1997), ens porten al Gasull més avantguardista, on es poden detectar els aprenentatges orquestrals i compositius a la Universitat d'Indiana amb el xilè Juan Orrego-Salas (1919 - 2019) i on trobem una preocupació sonora més especulativa, com ara el tractament dels glissandi, els quarts de to i les possibilitats tímbriques de la guitarra a Contra-xions, una obra encàrrec del Santa Fe Chamber Music Festival, EUA, i de la flauta travessera a Cel roig, encàrrec de l'Orquestra de Cambra Teatre Lliure i dedicada al mateix solista que interpreta l'obra, Jaume Cortadellas, que toca les diferents varietats de flauta (flautí, flauta travessera, flauta en sol i flauta baixa). Contra-xions, en aquest disc, és oferta en la versió interpretada pel guitarrista Pau Figueres acompanyat del Murtra Ensemble, dirigida per Manuel Valdivieso.

 

Les tres obres restants, Tonades (2013), Tres quarts per a veu i orquestra (2010) i Fantasia sobre Canticel d'Eduard Toldrà (2014), ens menen a la intensitat de la relació mantinguda pel nostre compositor amb la cançó popular i d'arrel, i que contempla talment com si fos una cartografia de l'ànima en haver observat, d'antuvi, el paisatge de la natura. Poden ser tant tonades dels pagesos quan aquests cantaven al camp com els versos d'Enric Casasses o la fantasia musical que li suscita el Canticel d'Eduard Toldrà. No importa. Gasull ofereix aquests materials sonors i poètics en una nova dimensió, anomenem-la, mistèrica.

 

Per si no n’hi hagués prou, el disc que teniu a les mans és una peça única perquè s'erigeix com un compendi de l'estreta relació mantinguda entre el compositor i el director d'orquestra Josep Pons (Puig-Reig, 1957) i la cantatriu Sílvia Pérez Cruz. Una relació tan estreta com còmplice, que ens porta a les essències del festeig que pot establir-se entre un creador i els seus intèrprets musicals, i com aquests darrers acaben sent hermeneutes en la descoberta de significants i significats en l'obra musical dels quals el mateix creador no era conscient. Potser és per això que el disc respira una lluminositat i veritat que van com anell al dit per convertir-lo en l'únic enregistrament fonogràfic en forma de disc, DVD al marge, que Josep Pons deixa en el seu extraordinari i fecund pas com a director musical titular de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, entre els anys 2012-2025. No ens ha d'estranyar que ho hagi volgut fer juntament amb una obra de què és el destinatari de la dedicatòria (Tonades) i amb un antic enregistrament de l'enyorada Orquestra de Cambra Teatre Lliure (Cel roig), fundada per ell mateix i on la relació amb Feliu Gasull va ser d'allò més fecunda. En l'any que es commemora el quarantè aniversari de la fundació d'aquesta orquestra, es pot demanar res més?

 

Oriol Pérez i Treviño